Quina mena de gent som - Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947)

Amb la passió d'un genuí catalanista, però anteposant la seva objectivitat d'insubornable intel·lectual, el gran Agustí Calvet «Gaziel» va emprendre el 1938, des del seu exili a França per la Guerra Civil, la tasca de donar continuïtat a un projecte d'història de Catalunya que li havia plantejat Cambó. El resultat va ser aquest llibre, en què aplega quatre assajos «sobre Catalunya i els catalans», als quals no eludeix la conflictiva relació amb Castella, la nova visió sobre la pròpia història de Catalunya sorgida a partir del XIX, la tensió entre nacionalisme i internacionalisme i molts d'altres temes.
D'aquesta manera, Gaziel va imposar-se un ambiciós objectiu, que avui és més actual que mai: «Jo voldria una Història de Catalunya que es deixés per sempre més de contar el que hauria hagut de ser i no fou, per dir-nos el que ha estat i el que és, per veure si així podíem arribar, per fi, a veure clarament el que pot ser».
Un esforç de realisme, de claredat i de subjecció als fets, que el converteix en una de les obres que millor ha captat els trets essencials de Catalunya i del problema català.


Sota el pseudònim de Gaziel trobem Agustí Calvet i Pascual, un dels millors i més influents periodistes de la primera meitat del segle XX. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887, va morir a Barcelona el 1964, ara fa seixanta anys. Quan era un jove estudiant de Filosofia i Lletres, es va donar a conèixer a les pàgines de La Vanguardia amb el diari personal de les seves vivències a París al començament de la I Guerra Mundial, convertit després en un llibre de gran èxit: Diario de un estudiante. París 1914. Aquesta entrada al món del periodisme per la porta gran li permetria exercir com a corresponsal durant la Gran Guerra, amb centenars de cròniques (que Diëresis ha recuperat al llibre En las trincheras).
Catapultat a la direcció del diari barceloní, des d'aquella talaia va viure els successos d'uns anys trepidants. Tot i la seva enorme categoria periodística (o potser per això), el vendaval de la Guerra Civil el va obligar a l'exili fugint de Barcelona en els primers dies de conflicte, per evitar una mort probable. Va tornar a Espanya el 1940, però ja no va poder exercir mai més el periodisme.